EL TS INTRODUEIX EL TERME “VIOLÈNCIA ECONÒMICA” PER PRIMERA VEGADA EN UNA SENTÈNCIA.

La Sala Segona del Tribunal Suprem ha condemnat un home per un delicte de l’article 227 del Codi Penal, per deixar d’abonar les pensions d’aliments a la seva família a la pena de sis mesos de presó i inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna, al propi temps que reafirma la condemna pel delicte d’alçament de béns per haver-se despatrimonialitzat dolosament.

En aquest sentit, el condemna a una multa de 14 mesos amb quota diària de 10 euros per dia de sanció sobre la base de la responsabilitat subsidiària de l’article 53 del Codi Penal en cas d’impagament de pensions de l’article 227. Pena que, en el cas concret examinat en la sentència, es redueix a la pena inicialment imposada per l’Audiència de Mallorca, d’un any de presó per l’impagament de pensions i de tres anys de presó a un any i sis mesos per l’alçament de béns, atès que la pena que correspon a aquests delictes al no concórrer circumstàncies agreujants no podia imposar-se en el tram màxim sinó en el més reduït del seu arc de pena.

L’Alt Tribunal introdueix el terme violència econòmica per primera vegada en una sentència i assegura que deixar de pagar la pensió d’aliments als fills es tracta d’un supòsit d’aquest tipus, donat que es produeix una doble victimització; la del propi menor o menors que no reben ni veuen cobertes les seves necessitats, i la de l’altre progenitor, que, al no rebre-la, ha de fer-se càrrec unilateralment d’aquestes necessitats amb un excés de cura que no li correspon per tal de no deixar desproveïdes les necessitats dels seus propis fills. Assenyala la sentència que al no satisfer la pensió s’exigeix a l’altre progenitor “dur a terme un excés en el seu esforç de cura i atenció cap als fills, privant-se d’atendre les seves pròpies necessitats per a cobrir les obligacions que no verifica l’obligat a fer-ho”.

Per aquest motiu, el progenitor acusat també ha estat condemnat a pagar la suma de 34.639.-€, quantitat que no va abonar en concepte de pensió als seus fills quan tenia capacitat econòmica per a fer-ho. El ja encunyat concepte de violència econòmica es justifica, principalment, en l’estat de necessitat en el qual queden els menors atès que, davant la seva curta edat i manca d’autosuficiència, necessiten un manteniment del qual es veuen privats sense motiu justificat atès que el proveïment d’aliments és una necessitat dels menors, no un desig o una preferència de ningú.

Tot això suposa l’incompliment d’una obligació que no hauria d’exigir-se ni per llei ni per resolució judicial, sinó que hauria de complir-se pel propi convenciment de l’obligat a cobrir la necessitat dels seus fills; tot això des del punt de vista de l’enfocament que d’obligació de dret natural té l’obligació al pagament d’aliments.

En aquest sentit, cal apuntar que el que es valora a l’efecte de determinar la violència econòmica és la capacitat real del progenitor i s’han d’excloure de la sanció penal aquells supòsits d’impossibilitat de compliment («no poder complir»), solució a la qual ha d’arribar-se igualment des de la perspectiva de la clàusula general de salvaguarda pròpia dels comportaments d’omissió, conforme a la qual el delicte únicament es comet quan la conducta deguda s’omet podent fer-la.