EL TJUE ANULA LES SANCIONS DEL MODEL 720

El Model 720 és una declaració informativa –creada amb la finalitat de prevenir i lluitar contra el frau fiscal- sobre béns i drets situats a l’estranger, és a dir, una persona física o jurídica amb residència a Espanya posseïdora d’accions, valors, comptes o immobles a l’estranger, tenia l’obligació de presentar cada any aquest model.

Al novembre de 2015, la Comissió Europea va iniciar un procediment d’infracció contra Espanya (2014/4330) en relació amb aquest Model 720, seguit d’un dictamen motivat de febrer de 2017. Finalment, va interposar un recurs davant el TJUE a l’octubre de 2019 (assumpte-C788/19), en el qual va sol·licitar que es declarés que Espanya havia incomplert les llibertats fonamentals del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i de l’Acord de l’Espai Econòmic Europeu. Després de més de sis anys de lluita en contra de les sancions imposades arran del Model 720, finalment el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha considerat, en la seva sentència de 27 de gener de 2022, que les sancions previstes per al cas d’incompliment de l’obligació de declaració són desproporcionades, i que no és lícit que la norma generi una situació d’imprescriptibilitat en relació amb els béns i drets a l’estranger, només per incomplir una obligació formal.

La sentència del TJUE qüestiona la legalitat de la Llei espanyola, basant-se fonamentalment en tres consideracions:

1. Que, encara que la legislació pot estar justificada per a garantir l’eficàcia del control fiscal i la lluita contra el frau, va més enllà del que podria considerar-se necessari.

2. Que el simple fet que un resident tingui béns o drets a l’estranger, no pot fonamentar una presumpció general de frau o evasió fiscal. A més, una norma que presumeix l’existència d’un comportament fraudulent, només per no complir els requisits que la pròpia norma estableix i sense possibilitat de destruir aquesta presumpció, transcendeix de l’objectiu indicat en l’anterior apartat.

3. I finalment, encara que la invocació de la prescripció quant a l’adquisició dels béns i drets no obsta al possible frau, no és admissible que l’Administració pugui qüestionar prescripcions ja consumades, perquè això vulnera el principi de seguretat jurídica. Encara que és lícit que el legislador reguli una prescripció ampliada en determinats casos, no és vàlid que l’Administració Tributària pugui actuar sense limitació temporal, més encara quan això s’estableix per a casos de mers incompliments d’una obligació formal.

Per tant, d’ara endavant, l’Administració Tributària:

• No podrà considerar com a “guany patrimonial no justificat” els valors d’aquells actius que es van adquirir abans del període de prescripció de quatre anys dels impostos sobre la renda i societats.
• No podrà sancionar automàticament, amb una sanció del 150% de la quota de l’impost resultant d’incloure en la corresponent declaració el “guany patrimonial no justificat”. No obstant això, sí que podrà sancionar l’haver causat un perjudici econòmic a la Hisenda Pública, amb sancions graduals del 50% al 150% del deixat d’ingressar, en funció de la conducta del contribuent (article 191 de la Llei General Tributària).
• I l’Administració Tributària ja no podrà imposar tampoc sancions fixes en funció de les dades o conjunt de dades omeses o incorrectes (amb sanció mínima de 10.000.-€) o per haver declarat tardanament (amb sanció mínima de 1.500.-€).

Pel que respecta a les sancions imposades fins avui, caldrà iniciar una sol·licitud d’ingressos indeguts per a recuperar multes indegudament pagades, sempre que l’exercici d’aquesta acció no hagi prescrit per haver transcorregut el termini legal de quatre anys.